Primera assemblea de Barcelona

Primera part: esfondrant mites. L’obra que tenim entre mans és una bomba. Aristófanes no només no és feminista sinó que, a més a més, la seva missió és criticar l’assemblea perquè, segons ell, impedeix que es prenguin decisions. Ens ho explica una de les assistents, Francesca Mestre, catedràtica de Grec de la UB. Segons ella, aquesta obra neix en un context de postguerra i de crisi tan profunda que el punt de partida és que ja no hi ha res a perdre. “Porta la paradoxa a la hipèrbole: tot és tan, tan horrible que l’últim de l’últim seria donar el poder a les dones“, explica Mestre. No obstant això, sense voler-ho, és protocomunista: “Els valors que acaben instaurant les dones en l’obra, als nostres ulls són bons”. “Què importa si Aristòfanes era masclista i volgués acabar amb les assemblees? Els clàssics estan per poder reinterpretar-los“, assegura Mestre.

Mitja part: Som 13 persones a l’aula Gabriel Oliver de la facultat de Filologia. Han vingut professores del departament de Clàssiques i dones que van veure la nostra crida aristofànica a les xarxes. També -pura llum- Glòria Balañà, directora de teatre, amb Núria, Gabi i Arnau, tres estudiants de l’Institut del Teatre, on ella fa classes. Formen part de l’assemblea d’estudiants que es va organitzar l’1 d’octubre per poder mantenir obert el col·legi electoral. Ara segueixen en actiu (com molts) com a nucli d’acció al barri i pel que pugui passar. Els tres es reparteixen els papers i llegeixen l’obra. És un gust sentir-los. Quines veus i quina interpretació, des de la primera línia. Són un regal. Tan divertit que quan Glòria proposa parar i començar el debat per veure com reescrivim l’obra, les persones que han vingut demanem que segueixin. Que acabem, fins al final. L’última part, l’Arnau fins i tot canta. Enhorabona, quina força. Ens seguim rient. La traducció en català de ‘Les assembleistes’ és tan poètica, tan fidel … que les seves frases quilomètriques i aquests termes mai utilitzats ens porten a un pla tan lluny de la nostra realitat que mira, ens ho vam passar molt bé.

Última part: què fem amb això. Impossible que una adaptació de l’obra no incorpori referències al que estem vivint aquests dies. ¿Mantindríem el grup de dones disfressades d’home o seria un grup mixt? Ens agrada Praxágora com lideressa -tinc una idea i tinc un camí- però per què els seus diàlegs són tan unidireccionals? Hi ha lloc al debat i al dubte entre les dones? No es veu negociació en l’obra, en absolut. Realment la democràcia era una altra cosa.

Tot és pura comèdia. Val la pena mantenir aquest to d’humor o hauríem de girar cap a la tragèdia per poder fer alguna cosa més intensa? Se’ns queda curta la paròdia i l’humor per reflectir la crisi i el conflicte a Catalunya? Revolució -ho canviem tot- o resistència -reintepretem els fets-? Seguim treballant. Properament, més.